Bones festes.

Ja fa un any que sóc aquí.
Un any, com passa el temps... passa i passa. Com recordaré aquest any respecte dels que m’han tocat i em tocaran viure?
Ho recordaré com un any ple d’emocions totes bones perquè sentir, mai és dolent. L’any que vaig despertar els sentits adormits, la meva persona es va retrobar amb ella i la seva família. Potser l’últim temps que passarem junts per sempre més. Un any per recordar i que em donarà forces durant la resta de la meva vida. Cada cop veig el futur amb més claredat. Veig simple i magníficament un principi i un final per on viatjo sempre en la mateixa direcció. Entenc digna i complaentment ja, que absolutament tot s’acaba. Tinc consciència de que algun dia moriré i que tot el que passa, tots el dies són únics i irrepetibles, però per damunt de tot fantàstics. D’aquesta comprensió se’n diu fer-se gran. La vida és fantàstic somni d’il·lusions.
La il·lusió de fer la meva vida es desperta desprès d’un any i lentament s’està apoderant de mi. La vida m’empeny, me’n du, és natural.
Les coses concretes d’aquests petit instant no són res perquè a les grans coses els hi manca i els hi sobra el temps. No hi ha temps només camí, sempre s’ha de tornar a fer camí.
Adéu pares, us estimo tant que donar aquest pas es per a mi la decisió més dolorosa que he pres mai.
Adéu germans teniu tota la vida per endavant sortiu, sentiu, mantingueu-vos ferms amb les vostres conviccions i honoreu la casa que us ho ha donat tot. Nosaltres som gotes de pluja que han caigut juntes formant un petit toll d’aigua, es meravellós tenir la sort de tenir-vos, el millor regal dels nostres pares som nosaltres, germans per tota la vida. Què hi ha de més valuós?
Gràcies a tots per acollir-me i cuidar-me de nou. Que curt serà aquest any plegats.

La llum del dies esdevé fugaç i va dansant la lluna...

Les fulles del arbres immòbils tenen una posició exacte durant tota la seva existència fins al moment en que en un petit però tràgic instat, fruit de l a culmina nació de la feina feta, es desenganxen i comencen a girar frenèticament posseïdes potser, per l’afany de tornar a trobar el seu lloc en la seva ja antiga monotonia, d'altra banda tan estimada.
Enfollida, la fulla gira volta cada cop més ràpidament empesa pel vent com si ara en el darrer instant alliberada de sobte, volgués realitzar tos el seus somnis desitjats. Quin destí l’espera més que el de caure a terra i desaparèixer? Perquè aquesta dansa macabra de comiat, transició cap a la mort volàtil, silenciosa i patètica, però a l’hora magnífica demostració de vellesa?
El món s’escorre entre les meves mans collint fulles mortes amb el desig de que passi el meu amor perdut entre la brossa ordenada.


Una sargantana quan s’ofega queda dins l’aigua en una posició vertical perfecte i així sura el seu cadàver al ritme capriciós de la corrent. El cap ben be apunt de sortir a la superfície retrata l’últim moment de lluita aferrissada contra la mort, i queda així el seu monumental esforç petrificat per sempre talment una estàtua romana d'un gran general oblidat.


Algú va deixar un ninot guardat en un racó, s’ha quedat mirant la paret buida del davant. Els ulls ben oberts amb el seu gran somriure pintat. S’embla talment que s’ho passi be, però si tel mires una estona conforme va passant el temps la seva figura es torna cada cop més patètica, contra més es mouen les coses als seu voltant, més grotesca es torna l’escena fins a fer-se insuportable, finalment la paret buida l’acaba engolint com a part de l’escenari.
Faig ganyotes davant del mirall per veure com sem marquen les arrugues.

I van passant els dies, però per damunt de totes les coses penso en tu. Penso en tu en aquets moments de malaurança, penso perquè no ets aquí amb mi.
La velocitat de la llum és com la felicitat meva envers tu, felicitat fugaç que se me’n du.
Penso en tu per sobre tot el que ara faig, per sobre tot el que ara sóc.
Però no et diré pas que t’estimo com fan tots, no et diré pas que he tingut llàgrimes als ulls. Jo tan sols vull cantar-te una cançó, una cançó que tota sola em surt del cor. Perquè tu ets tu i jo sóc jo...
La nit es estesa, negrejant, i el món s’escorre, se’n va anant. I jo penso en tu.

Que petita i insignificant és la meva historia quan la comparo amb l’amplitud de la nissaga de la meva família. Sóc un representant més de la infinitud de persones que han passat pel món sang de la meva sang. Quan Penso en això tot és menys pesant, menys seriós i gens transcendent, només te relativa importància el conjunt la totalitat la vida en si mateix és un conjunt no es pot entendre per separat perquè al final el que compte és el conjunt. Si avui no dormo no passarà res si demà creuo un riu si que marcarà el resultat final del conjunt, és a dir les accions passives, mesquines en major o menor mesura no influeixen, els mèrits i els resultats sumen, no hi ha resta negativa només sumar o quedar-te igual. Tots naixem amb quelcom inherent que pels sol fet de néixer ja conté un pes específic digne de recordar i que farà historia, (aquí em refereixo a la petita historia a la de les famílies, a partir d’aquí només es pot sumar pes en la empremta que deixarem en el camí.
El meu avi per part de pare es deia igual com ell Pere i de cognoms Gil Montoliu. Nascut al barri de les glòries de Barcelona. De la seva família en se ven ve res ja que es veu que quan es va casar amb la meva avia la seva família per motius que desconeix-ho va renegar d’ell i mai més es van tornar a ajuntar. La única dada de la que disposo es que els meus rebesavis per part de pare eren de Castelló.
El meu avi era una persona d’un 170cm moreno bastant calb amb la coroneta de frare igual que la que ara du mon pare, l’hi agradava molt anar en bicicleta i sempre xerrava amb tothom, aquesta era la seva principal característica el seu caràcter obert i complaent que feia que fos estimat per tothom que l’envoltava. Un cop d’estiueig a Begur explica mon pare que a la llarga tornada de la platja ell va estirar el dit per fer autoestop i que va pujar amb un estrangers, tot dient “messie messie” ( que era com cridava a tots els estrangers vingueren don vingueren, que el van dur fins al poble quan va arribar el gros de la família cansats de la gran caminada ell tot frec fumant una cigarreta ala porta els hi vas dir “que!, fa calor he?!! La meva avia deia que a ella l’hi feia vergonya pujar amb desconeguts.
La meva avia es deia Conxita Salvany Calvo nascuda al barri de la barceloneta al carrer alegria. Eren 4 germanes i la seva mare, la meva rebesàvia per part de mare era de Teià al maresme i son pare de la Conxita avia vull dir, d’alguna part de Tarragona. La meva avia Conxita era una dona atractiva i menuda amb un fortíssim caràcter que la feia respectada, però a l’hora era bastant desconfiada. Jo mai vaig poder conèixer-la en profunditat però sempre que anava a visitar-la al Clot em comprava un coca de vidre exquisida. Va morir al Clot d’un atac de cor deu fer uns 9 anys.
El meu avi vas lluitar al bàndol republicà i va trigar molt de temps en tornar a casa desprès de la guerra. Els escorcolls en sa busca a casa eren habituals. Un cop finalitzada la guerra, entraven preguntant per ell i la meva avia els hi deia, per protegir-lo que no l’havia vist d’ençà de la guerra i que no sabia si era viu o mort. Treballava en una empres tèxtil “el ram de l’aigua com li deien en aquell temps, no amb el significat d’ara es clar”. Va treballar tota la vida fins que una arteriosclerosis va acabar amb ell enmig de gran patiment. Ell va ser fidel a si mateix fins a la fi fins i tot deia la meva avia “- cony d’home” sembla que vagi content a l’hospital! I ell deia que havia fet uns bons amics allà de l’últim cop, i estava content de tenir la possibilitat de poder saludar-los.

Avui, per ahir ja som de matinada, he rebut una noticia que esperava des de feia temps, m’ha arribat per una petita finestreta del xat del gmail hi venia com no podia ser d’un altra manera d’Anna, que per cert avui es diu oficialment Anna amb dues maquíssimes enes, enhorabona! això és la culminació d’un procés de catalanització que varem començar els dos ja fa temps no se ben b perquè però que a mi m’ha ajudat a estimar-la encara més perquè intueixo que ho va fer, en principi, perques sabia que era del meu grat. La noticia era aquesta; ella havia estat amb un altre la setmana passada després de mesos d’abstinència per fi havia pogut i cito textualment desfogar-se. Que com em sento? Remogut. Alliberat. Trist. Envejós. Buit. Però ho esperava. Per fi les coses sembla que continuen com han de continuar encara que per a mi tot va massa lent. L’estima que encara li tinc se m’arrapa com la pell morta que queda després de cremar-se per haver-se exposat massa temps a un sol ferotge. Mica en mica van apareixen les clapes escamoses que van caient amb picor. Estic canviant la pell, i com les serps això m’obliga a amagar-me en la cova fins que acabi la muda que empenyia des de l’interior el creixement de la meva persona.
Hem quedat per veure’ns algun dia, xerrar, sopar i el que calgui. Ara, després d’haver-ho pensat detingudament ja no vull quedar amb ella, ha estat un impuls d’aquets que molts cops en la vida m’han donat tants mal de caps, però el més interessant és que amb la única persona que sóc impulsiu és amb ella fins i tot el primer cop que ens varem conèixer en la discoteca “estudio 54” ara fa 15 anys. No quedaré amb ella perquè un encontre em farà recular en el temps i si em trec els pantalons el sol em cremarà la pell nova encara tendre.

Avui és un bon dia per començar un diari, un dia com qualsevol altre, gens especial però a l’hora prou significant ja que si no, no seria aquí ja ben entrada la mitja nit, no creus?
Qui ho ha dit això?

La carència sorda del rellotge de paret que vaig fer a mida, marca el compàs que acompanya el ventilador del CPU de l’ordinador portàtil creant una melodia freda que s’estén suau com la pols en l’aire d’aquesta sufocant nit d’estiu.
Qui sóc? O més ben dit; qui sóc ara? Aquesta es la primera pregunta que vosaltres amics lectors desinteressats de ben segur us haureu fet només començar a llegir aquestes línies, que dit sigui de pas no son, ni seran (ja us ho dic ara) cosa extraordinària.
Bé ara que ja m’he tret un pes de sobre sincerant-me amb vosaltres intentaré contestar a la pregunta original, que tants cops m’he preguntat al llarg de la vida i que cada cop obté una resposta del tot diferent a l’anterior, això es debut a que sóc persona de ment inquieta, que es pregunta pel que sap i pel que no, qui ets tu i què és l‘amor, quants diners puc fer si amb les mans mai son més de deu.
Morin els cargols! Varen dir les bledes
Cargol? Vaja, només acabo de començar i ja hauré perdut part del respecte original que ens tenim com a desconeguts amb aquesta paraula tan lenta però afamada oi que si? Mira, mira aquí , diu que és un cargol i ara no, deu tenir problemes pobrissó.

Perdoneu-me estimats amics, i com a mostra del meu arrepentiment començaré a definir-me físicament, més que res per acabar de trencar el gel entre nosaltres.
Trenta un anys marquen el meu rostre amb un front ample per on van apareixent uns quants pels sense densitat ni volum, la calvície per d’aquí a un any està més que anunciada. Tinc el cabells de color coure, un color especial que no es veu gaire sovint, suposo que això és per l’estranya barreja de colors dels meus progenitors, resultat totalment aleatori com ho constaten els meus germans. La barba em creix pel roja i atapeïda perfecte per deixar-me unes bones patilles o dibuixar alguna perilla resabuda. Ara les duc les patilles llargues però això no significa que demà les dugui encara, tot i que ja fa temps que em ronda pel cap de definir un estil que quedi fixat sobretot en la presentació dels meus pels més visibles, suposo que per comoditat i mandra. M’he donat conte que aquesta presentació dels pels va lligada amb el meu estat d’ànim. Algunes persones tenen cançons per a cadascun dels seus estats d’ànim i jo tinc patilles i perilles. Puc canviar completament la meva visió del mon mentre em deixo bigoti.

Potser ara busco la definició, la calma, presentar-me per fi a mi mateix i als altres com a quelcom sòlid i fiable, un punt de partida cap a nous horitzons en un viatge que començo massa vell però ple de força.