Avui, per ahir ja som de matinada, he rebut una noticia que esperava des de feia temps, m’ha arribat per una petita finestreta del xat del gmail hi venia com no podia ser d’un altra manera d’Anna, que per cert avui es diu oficialment Anna amb dues maquíssimes enes, enhorabona! això és la culminació d’un procés de catalanització que varem començar els dos ja fa temps no se ben b perquè però que a mi m’ha ajudat a estimar-la encara més perquè intueixo que ho va fer, en principi, perques sabia que era del meu grat. La noticia era aquesta; ella havia estat amb un altre la setmana passada després de mesos d’abstinència per fi havia pogut i cito textualment desfogar-se. Que com em sento? Remogut. Alliberat. Trist. Envejós. Buit. Però ho esperava. Per fi les coses sembla que continuen com han de continuar encara que per a mi tot va massa lent. L’estima que encara li tinc se m’arrapa com la pell morta que queda després de cremar-se per haver-se exposat massa temps a un sol ferotge. Mica en mica van apareixen les clapes escamoses que van caient amb picor. Estic canviant la pell, i com les serps això m’obliga a amagar-me en la cova fins que acabi la muda que empenyia des de l’interior el creixement de la meva persona.
Hem quedat per veure’ns algun dia, xerrar, sopar i el que calgui. Ara, després d’haver-ho pensat detingudament ja no vull quedar amb ella, ha estat un impuls d’aquets que molts cops en la vida m’han donat tants mal de caps, però el més interessant és que amb la única persona que sóc impulsiu és amb ella fins i tot el primer cop que ens varem conèixer en la discoteca “estudio 54” ara fa 15 anys. No quedaré amb ella perquè un encontre em farà recular en el temps i si em trec els pantalons el sol em cremarà la pell nova encara tendre.