La llum del dies esdevé fugaç i va dansant la lluna...

Les fulles del arbres immòbils tenen una posició exacte durant tota la seva existència fins al moment en que en un petit però tràgic instat, fruit de l a culmina nació de la feina feta, es desenganxen i comencen a girar frenèticament posseïdes potser, per l’afany de tornar a trobar el seu lloc en la seva ja antiga monotonia, d'altra banda tan estimada.
Enfollida, la fulla gira volta cada cop més ràpidament empesa pel vent com si ara en el darrer instant alliberada de sobte, volgués realitzar tos el seus somnis desitjats. Quin destí l’espera més que el de caure a terra i desaparèixer? Perquè aquesta dansa macabra de comiat, transició cap a la mort volàtil, silenciosa i patètica, però a l’hora magnífica demostració de vellesa?
El món s’escorre entre les meves mans collint fulles mortes amb el desig de que passi el meu amor perdut entre la brossa ordenada.


Una sargantana quan s’ofega queda dins l’aigua en una posició vertical perfecte i així sura el seu cadàver al ritme capriciós de la corrent. El cap ben be apunt de sortir a la superfície retrata l’últim moment de lluita aferrissada contra la mort, i queda així el seu monumental esforç petrificat per sempre talment una estàtua romana d'un gran general oblidat.


Algú va deixar un ninot guardat en un racó, s’ha quedat mirant la paret buida del davant. Els ulls ben oberts amb el seu gran somriure pintat. S’embla talment que s’ho passi be, però si tel mires una estona conforme va passant el temps la seva figura es torna cada cop més patètica, contra més es mouen les coses als seu voltant, més grotesca es torna l’escena fins a fer-se insuportable, finalment la paret buida l’acaba engolint com a part de l’escenari.
Faig ganyotes davant del mirall per veure com sem marquen les arrugues.

I van passant els dies, però per damunt de totes les coses penso en tu. Penso en tu en aquets moments de malaurança, penso perquè no ets aquí amb mi.
La velocitat de la llum és com la felicitat meva envers tu, felicitat fugaç que se me’n du.
Penso en tu per sobre tot el que ara faig, per sobre tot el que ara sóc.
Però no et diré pas que t’estimo com fan tots, no et diré pas que he tingut llàgrimes als ulls. Jo tan sols vull cantar-te una cançó, una cançó que tota sola em surt del cor. Perquè tu ets tu i jo sóc jo...
La nit es estesa, negrejant, i el món s’escorre, se’n va anant. I jo penso en tu.