Avui és un bon dia per començar un diari, un dia com qualsevol altre, gens especial però a l’hora prou significant ja que si no, no seria aquí ja ben entrada la mitja nit, no creus?
Qui ho ha dit això?

La carència sorda del rellotge de paret que vaig fer a mida, marca el compàs que acompanya el ventilador del CPU de l’ordinador portàtil creant una melodia freda que s’estén suau com la pols en l’aire d’aquesta sufocant nit d’estiu.
Qui sóc? O més ben dit; qui sóc ara? Aquesta es la primera pregunta que vosaltres amics lectors desinteressats de ben segur us haureu fet només començar a llegir aquestes línies, que dit sigui de pas no son, ni seran (ja us ho dic ara) cosa extraordinària.
Bé ara que ja m’he tret un pes de sobre sincerant-me amb vosaltres intentaré contestar a la pregunta original, que tants cops m’he preguntat al llarg de la vida i que cada cop obté una resposta del tot diferent a l’anterior, això es debut a que sóc persona de ment inquieta, que es pregunta pel que sap i pel que no, qui ets tu i què és l‘amor, quants diners puc fer si amb les mans mai son més de deu.
Morin els cargols! Varen dir les bledes
Cargol? Vaja, només acabo de començar i ja hauré perdut part del respecte original que ens tenim com a desconeguts amb aquesta paraula tan lenta però afamada oi que si? Mira, mira aquí , diu que és un cargol i ara no, deu tenir problemes pobrissó.

Perdoneu-me estimats amics, i com a mostra del meu arrepentiment començaré a definir-me físicament, més que res per acabar de trencar el gel entre nosaltres.
Trenta un anys marquen el meu rostre amb un front ample per on van apareixent uns quants pels sense densitat ni volum, la calvície per d’aquí a un any està més que anunciada. Tinc el cabells de color coure, un color especial que no es veu gaire sovint, suposo que això és per l’estranya barreja de colors dels meus progenitors, resultat totalment aleatori com ho constaten els meus germans. La barba em creix pel roja i atapeïda perfecte per deixar-me unes bones patilles o dibuixar alguna perilla resabuda. Ara les duc les patilles llargues però això no significa que demà les dugui encara, tot i que ja fa temps que em ronda pel cap de definir un estil que quedi fixat sobretot en la presentació dels meus pels més visibles, suposo que per comoditat i mandra. M’he donat conte que aquesta presentació dels pels va lligada amb el meu estat d’ànim. Algunes persones tenen cançons per a cadascun dels seus estats d’ànim i jo tinc patilles i perilles. Puc canviar completament la meva visió del mon mentre em deixo bigoti.

Potser ara busco la definició, la calma, presentar-me per fi a mi mateix i als altres com a quelcom sòlid i fiable, un punt de partida cap a nous horitzons en un viatge que començo massa vell però ple de força.