Ja fa un any que sóc aquí.
Un any, com passa el temps... passa i passa. Com recordaré aquest any respecte dels que m’han tocat i em tocaran viure?
Ho recordaré com un any ple d’emocions totes bones perquè sentir, mai és dolent. L’any que vaig despertar els sentits adormits, la meva persona es va retrobar amb ella i la seva família. Potser l’últim temps que passarem junts per sempre més. Un any per recordar i que em donarà forces durant la resta de la meva vida. Cada cop veig el futur amb més claredat. Veig simple i magníficament un principi i un final per on viatjo sempre en la mateixa direcció. Entenc digna i complaentment ja, que absolutament tot s’acaba. Tinc consciència de que algun dia moriré i que tot el que passa, tots el dies són únics i irrepetibles, però per damunt de tot fantàstics. D’aquesta comprensió se’n diu fer-se gran. La vida és fantàstic somni d’il·lusions.
La il·lusió de fer la meva vida es desperta desprès d’un any i lentament s’està apoderant de mi. La vida m’empeny, me’n du, és natural.
Les coses concretes d’aquests petit instant no són res perquè a les grans coses els hi manca i els hi sobra el temps. No hi ha temps només camí, sempre s’ha de tornar a fer camí.
Adéu pares, us estimo tant que donar aquest pas es per a mi la decisió més dolorosa que he pres mai.
Adéu germans teniu tota la vida per endavant sortiu, sentiu, mantingueu-vos ferms amb les vostres conviccions i honoreu la casa que us ho ha donat tot. Nosaltres som gotes de pluja que han caigut juntes formant un petit toll d’aigua, es meravellós tenir la sort de tenir-vos, el millor regal dels nostres pares som nosaltres, germans per tota la vida. Què hi ha de més valuós?
Gràcies a tots per acollir-me i cuidar-me de nou. Que curt serà aquest any plegats.