Que petita i insignificant és la meva historia quan la comparo amb l’amplitud de la nissaga de la meva família. Sóc un representant més de la infinitud de persones que han passat pel món sang de la meva sang. Quan Penso en això tot és menys pesant, menys seriós i gens transcendent, només te relativa importància el conjunt la totalitat la vida en si mateix és un conjunt no es pot entendre per separat perquè al final el que compte és el conjunt. Si avui no dormo no passarà res si demà creuo un riu si que marcarà el resultat final del conjunt, és a dir les accions passives, mesquines en major o menor mesura no influeixen, els mèrits i els resultats sumen, no hi ha resta negativa només sumar o quedar-te igual. Tots naixem amb quelcom inherent que pels sol fet de néixer ja conté un pes específic digne de recordar i que farà historia, (aquí em refereixo a la petita historia a la de les famílies, a partir d’aquí només es pot sumar pes en la empremta que deixarem en el camí.
El meu avi per part de pare es deia igual com ell Pere i de cognoms Gil Montoliu. Nascut al barri de les glòries de Barcelona. De la seva família en se ven ve res ja que es veu que quan es va casar amb la meva avia la seva família per motius que desconeix-ho va renegar d’ell i mai més es van tornar a ajuntar. La única dada de la que disposo es que els meus rebesavis per part de pare eren de Castelló.
El meu avi era una persona d’un 170cm moreno bastant calb amb la coroneta de frare igual que la que ara du mon pare, l’hi agradava molt anar en bicicleta i sempre xerrava amb tothom, aquesta era la seva principal característica el seu caràcter obert i complaent que feia que fos estimat per tothom que l’envoltava. Un cop d’estiueig a Begur explica mon pare que a la llarga tornada de la platja ell va estirar el dit per fer autoestop i que va pujar amb un estrangers, tot dient “messie messie” ( que era com cridava a tots els estrangers vingueren don vingueren, que el van dur fins al poble quan va arribar el gros de la família cansats de la gran caminada ell tot frec fumant una cigarreta ala porta els hi vas dir “que!, fa calor he?!! La meva avia deia que a ella l’hi feia vergonya pujar amb desconeguts.
La meva avia es deia Conxita Salvany Calvo nascuda al barri de la barceloneta al carrer alegria. Eren 4 germanes i la seva mare, la meva rebesàvia per part de mare era de Teià al maresme i son pare de la Conxita avia vull dir, d’alguna part de Tarragona. La meva avia Conxita era una dona atractiva i menuda amb un fortíssim caràcter que la feia respectada, però a l’hora era bastant desconfiada. Jo mai vaig poder conèixer-la en profunditat però sempre que anava a visitar-la al Clot em comprava un coca de vidre exquisida. Va morir al Clot d’un atac de cor deu fer uns 9 anys.
El meu avi vas lluitar al bàndol republicà i va trigar molt de temps en tornar a casa desprès de la guerra. Els escorcolls en sa busca a casa eren habituals. Un cop finalitzada la guerra, entraven preguntant per ell i la meva avia els hi deia, per protegir-lo que no l’havia vist d’ençà de la guerra i que no sabia si era viu o mort. Treballava en una empres tèxtil “el ram de l’aigua com li deien en aquell temps, no amb el significat d’ara es clar”. Va treballar tota la vida fins que una arteriosclerosis va acabar amb ell enmig de gran patiment. Ell va ser fidel a si mateix fins a la fi fins i tot deia la meva avia “- cony d’home” sembla que vagi content a l’hospital! I ell deia que havia fet uns bons amics allà de l’últim cop, i estava content de tenir la possibilitat de poder saludar-los.